«El caràcter valencià és obra de cristians, moros i jueus, que vivien en perfecta harmonia. Eixe encreuament de cultures ens ha marcat»

Daniel Sala Antropòleg, catedràtic d'Història.

«La personalitat valenciana és totalment diferent de les personalitats d'altres regions»

«València té les seues portes obertes al món, per a entrar i per a eixir»

«Els vestigis islàmics són riquíssims, des dels entaulellats fins a la mateixa gastronomia»

«En el XV, València rivalitza inclús amb les repúbliques italianes»

«No cal magnificar la 'desfeta d'Almansa'. Es va guanyar en l'igualitarismo»

«L'alacantí se sent valencià; la personalitat valenciana és molt més homogènia que els intents de separatisme»

«Els valencians estan en tots els llocs. Cabanilles ja va veure com uns valencians de Crevillent venien estores a París»

Daniel Sala ha sigut catedràtic d'Història, però sobretot s'ha dedicat a l'antropologia i més encara a la valenciana. Per això parlar amb ell de la història de València, del Regne de València, és parlar dels costums valencians, de la forja de la personalitat d'una regió, de la formació dels caràcters dels seus habitants. La història, modeladora de la personalitat del ser valencià actual.

-Hui en dia vivim de rendes del segle XV. Mira al nostre voltant: l'art, el caràcter valencià.

-El caràcter del valencià es forma en el XV?

-Amb tota seguretat. El caràcter valencià és obra de cristians, moros i jueus que vivien en perfecta harmonia. L'economia va funcionar molt bé, les aigües estaven perfectament ben organitzades... Eixe encreuament de cultures ha sigut la que ha marcat el caràcter.

-I com és?

-La personalitat valenciana és totalment diferenciada i diferent de les personalitats d'altres regions, limítrofs o no. Per ací han passat púnics, grecs, romans, visigots, àrabs. Tot això ha creat un cresol d'aportacions culturals que ens ha fet ser com som.

-Insistisc: com som?

-Oberts i hospitalaris, gràcies a l'aportació de tots. València l'hospitalària. Pareix un tòpic perquè es repetix sempre, però és que som així. És que a València, el de fora te raó sempre; a tot el que ve se li acull amb els braços oberts. Jo done les conferències en valencià, però basta amb què hi haja una persona, una sola, en tot l'auditori, que no es trobe còmoda, perquè canvie automàticament el xip i parle en castellà. Això definix la personalitat valenciana. En altres llocs, i vosté ho sap de sobra, no és així: apanya-te-les com pugues.

-No serà que som molt molls com va dir el comte Duc d'Olivares?

-Crec que el caràcter valencià s'explica per eixa hospitalitat i per eixa atenció a què vénen, als que volem fer-los la vida agradable. L'home bo és la frase que definix el valencià de l'horta: un home bo. Fins en les partides de pilota.

-València era un important regne musulmà.

-El regne islàmic musulmà de València. València la rica, València la gran, el llevant feliç. Ací tires una llavor i tens un arbre; en altres llocs tens o pedres o blat; cal currársel més per a poder sobreviure. Ací fam no s'ha patit mai, sempre hi ha quelcom.

-Gràcies als àrabs?

-Els àrabs no ens porten els regadius, perquè ja existien d'època dels romans, però els moros arrissen el ris de l'agricultura.

-Quina ganga es va trobar ací Jaume I.

-El Rei conquistador el que va fer va ser dir: sent, que açò és molt bo, i no ho vaig a cedir a la noblesa catalana ni a la noblesa aragonesa. Entre castellans i aragonesos havien pactat la zona a reconquistar i Aragó reconquista el que li tocava, fins a Alacant.

-Vosté és alacantí, o siga, del regne de València.

-Un alacantí com jo s'enorgullix de ser-ho. Mai ocult la meua condició, encara que el centralisme de València s'ha donat sempre. Però no hi ha problema: l'alacantí se sent valencià, llevat d'excepcions. La personalitat valenciana és molt més homogènia que eixos intents de separatisme. La divisió provincial de Javier de Burgos del segle passat és una ficada de pota perquè no respon a les regions naturals. València era una i la dividixen en tres parts.

-A tot açò havíem començat parlant del segle XV.

-L'esplendor del XV s'explica pel comerç que comença perquè València ha acabat abans la funció de Reconquista. A partir d'ací ja ve l'expansió de la Corona d'Aragó pel Mediterrani. A causa d'un creixement demogràfic, creixement en riquesa, creixement en una important artesania. Després vi la conquista del regne de Nàpols.

-S'ha parlat del segle d'or valencià.

-No podem oblidar que el segle XV marca molt a València. Era més poderosa que qualsevol altre estament nobiliari o eclesiàstic. És la primera en tot. Rivalitza inclús amb les repúbliques italianes.

-I arribem al XVI.

-El XVI és l'època de la grandesa de l'imperi espanyol i lògicament València queda un poc eclipsada. Però València també va tindre la seua aportació a eixa grandesa.

-Però va ser Castella.

-I una altra vegada tòpics: la Reina Catòlica va encabotar les seues joies. Historiografia romàntica del XIX. Sent espera, que darrere hi havia un jueu i damunt valencià, que es cridava Luis de Santángel, i eixe és el que va posar els durs sobre la taula per a poder fer tot això. Però això només ho sabem modernament. Encara sort que ara a València ens dediquem a recuperar la nostra història i la grandesa de la nostra història.

-El XVII, no obstant això, va ser el segle de la decadència, potser per l'expulsió dels moriscos.

-Sí, l'any passat es van complir 400 anys. I quan comences a rascar en la personalitat valenciana, els vestigis islàmics són riquíssims, des dels entaulellats de les parets fins a la mateixa gastronomia. Jo estic a punt d'escriure un llibre de cuina a partir de la cuina hispanomagrebí del segle XIII, eixa que va traduir Huici Miranda.

-Supose que alguns plats valencians actuals procedixen d'aquella època.

-El cuscús, per exemple, l'arnadí. Hi ha un muntó de plats que quan analitzes el llibret aquell dius presa! Però si això ho feia la meua iaia. El cuscús no és algerià ni marroquí, ni ho han portat els immigrants; en el segle XIII ja es feia ací. Parlàvem de.

-Del XVII.

-El XVII és nefast, perquè vivim de rendes. El XVII és el segle de la crisi. El més greu de tot és l'expulsió dels moriscos de 1609. Hi ha dos formes de fer història: amb refregits o deixant-te les pestanyes en els arxius; jo vaig estar un any sencer recuperant la documentació morisca de l'arxiu del Patriarca, que és eixa joia que tenim a casa i que no està prou valorada pel poble valencià.

-El Patriarca va tindre molt a veure amb l'expulsió.

-El pobre Patriarca va ser el que va carregar amb el problema. Amb dos versions: la dels que diuen que va morir penedit per haver expulsat els moriscos, i la dels que el van canonitzar per la mateixa raó. Però era molt intel·ligent i prova d'això és que el seu col·legi Roman allí.

-Per què l'expulsió dels moriscos?

-També interessava per part de la monarquia debilitar a la noblesa, i els seus vassalls eren els moriscos. Eren dos col·lectivitats irreconciliables. Per molt que s'intentara convertir els moriscos, eren més fidels a la seua religió que el cristians a la seua. Soterraven un morisc amb els ritus cristians, però a la nit botaven la tàpia, treien el cadàver, el despullaven, ho embolicaven amb el sudari, ho posaven cara A l'Est i li feien la cerimònia fúnebre musulmana.

-I per què és l'expulsió la causa principal del declivi?

-Ens quedem sense mà d'obra. Ens queden molts blasons i pocs doblons. Per a l'estament nobiliari el treball manual era denigrant. Els abancalaments a Alacant arriben fins a les cimes de les muntanyes; els cultivava el morisc, perquè són les úniques terres que li quedaven, les menys fèrtils. I a penes vivim de la grandesa de segles anteriors. Crisi semblant es produïx a Castella. Molt de títol, com Deia Berlanga, però res que menjar.

-I en la cultura, el XVII va ser el segle d'or espanyol.

-Dos anys després que el segle d'or valencià. Es veu que la fam agusa l'enginy. De totes maneres, no hi ha cap potència ni ningú que estiga permanentment en el canelobre, com Deia Mazagatos. Del romànic al gòtic, del gòtic al renaixement. El XVIII va ser francés.

-Com es vivia en la València medieval?

-La gran riquesa valenciana sempre ha sigut l'horta, i hui ens queda un poc en Campanar i un altre poc pel Politècnic. Haurien de declarar-les parcs naturals. El creixement de València ha sigut tan mal planificat. Hauria d'haver crescut cap a Ademuz. Hi ha gent que inclús es pregunta si desapareixerà el Tribunal de les Aigües. Mentres hi haja horta continua havent-hi unes séquies i hi haurà tribunal.

-I un altre canvi: la guerra de Successió.

-Dos persones amb legítims drets a la corona. La guerra de Successió va suposar un canvi total i radical de l'organització de València. Passem d'una època foral a una època centralista d'encuny borbònic.

-Què perden els valencians al perdre els furs?

-Perdem les prerrogatives, els privilegis. No oblidem que si hi ha uns furs importants a València és perquè València és important. Hi ha canvis en el dret successori, en el matrimonial. Va ser café per a tots i oblidem les diferències que vam ser atresorant els valencians, els aragonesos, els catalans al llarg de tants segles. Per exemple: totes les disposicions sobre horta i regadius estan en els furs.

-Enllace amb l'actualitat: és necessari recuperar els furs ara?

-Açò més pareix un pallola i no vull entrar en política. No cal maximitzar ni magnificar la pèrdua. La desfeta d'Almansa, i això que tot es va perdre... Es va guanyar en l'igualitarisme. Que no s'hi val a què a cada un se li jutge en funció d'un fur distint o d'uns privilegis. Almenys que hi haja unes normes bàsiques.

-Llavors, per què eixe intent de tornada?

-No em toques les formes de menjar, viure, de comportar-me. Els costums. Això no m'ho toques, perquè despersonalitzes un poble. Però per damunt de tot això som parts integrants d'una nació amb molta història, que ve inclús d'abans. Quan en la democràcia es van inventar els polítics això de l'Espanya de les autonomies. Jo no sé si li hem tret molta rendibilitat.

-Què queda de tot el que parla? Del cresol, del llevant feliç.

-Jo crec que vivim bé. El caràcter valencià és acomodatici, és fàcil perquè té una naturalesa benigna i bona i com resulta que a València sempre hi ha hagut creativitat. La creativitat és molt important. Demostra que el caràcter valencià és emprenedor, és imaginatiu, obert.

-Obert que vinguen i obert a anar.

-Els valencians estan en tots els llocs. Cabanilles ja va veure com uns valencians de Crevillent venien estores a París; i els torroners de Xixona estaven als Estats Units... No cal ser un linx per a saber que València està molt oberta al món, que té les seues portes obertes per a entrar i per a eixir. Ha sigut una constant al llarg de la història. I a més amb una convivència pacífica, que és molt important.